dijous, 1 de juny de 2017

LES NITS A DUBLÍN


Els fanals il·luminen els carrers de Dublín en una nit fosca, però plena de vida. Sembla que el vespre no espanti els irlandesos i turistes, que omplen un dels carrers més transitats de Dublín amb la seva alegria. I és que parlem de la zona de Temple Bar, pub que podem veure al fons del paisatge.

A les vores de la imatge es troben edificis de maons tot molt semblants, amb simètriques finestres d'una llarga alçada i estretes, amb un marc blanc que destaca d'entre els rojos maons.

Sota aquests edificis tan originals, botigues de diferents estils intenten cridar l'atenció dels consumidors cuidant l'estètica exterior dels locals, pintats de diferents colors. Això ofereix un punt de color als edificis tan monòtons esmentats anteriorment.

Una carretera de pedra antiga et condueix a l'edifici més emblemàtic de la imatge, el qual dóna nom a la zona. Una cortina de llums que il·lumina tot l'edifici t'indica que una cosa important es presencia, i a sota, t'ho trobes. Temple Bar, un típic pub irlandès que irònicament està tot pintat d'un vermell brillant i no de verd, el color que representa el país. Un país que per la seva estètica, que barreja l'aparença d'una ciutat del segle XXI amb l'aparença d'una ciutat a l'època medieval, no et deixarà indiferent.

dijous, 18 de maig de 2017

EL CALENDARI D'ADVENT

Ja feia dies que s'apropava desembre i la família Garcia estava especialment il·lusionada, i és que cada any preparaven junts el seu calendari d'advent.

La mare confeccionava i dissenyava la tela amb les vint-i-cinc finestretes, el pare cuinava i preparava l'aliment seleccionat i els nens decidien el menjar més esbojarrat que se'ls acudís, i que menjarien periòdicament fins el dia de Nadal.

Es trobaven els quatre decidint quina llaminadura o quin dolç cuinaria el pare aquell any, i res no els convencia: tot començava a ser molt repetitiu. Va ser llavors quan en Quim, el pare, va dir:

- Potser si pensem en els nostres menjars preferits se'ns acut alguna cosa.
- Doncs a mi m'agrada la llonganissa! - va dir l'Anna, la filla petita.

Era la idea més estranya i alhora més original que havien tingut mai, i van decidir posar-la en pràctica, per veure com quedava l'experiment.

Van passar els dies, i el calendari d'advent ja estava enllestit. Quan va arribar el moment de tastar-lo, i l'1 de desembre es van trobar amb un trosset de llonganissa en forma d'arbre de Nadal, tots van esclatar a riure.

Així doncs, van anar passant els dies i el calendari d'advent s'anava buidant. Semblava ser l'any amb més èxit i satisfacció de la família Garcia (respecte el seu calendari), fins que va arribar el 23 de desembre. Els nens, il·lusionats, es disposaven a obrir el dia que tocava, però es van trobar amb un foradet buit. Estranyats, van obrir els dos dies que quedaven, i també estaven buits.

- Pare, hi ha més dies que llonganisses! - va cridar l'Èric, el fill gran, enfadat.

El pare es va excusar dient que s'havia quedat sense llonganissa, i que s'havia oblidat completament d'anar a comprar-ne més.

Al principi la família es va enfadar, però tot va quedar solucionat, quan en Quim va preparar llonganissa per sopar. Els Garcia eren uns amants d'aquell tipus d'embotit.

Així doncs, tot va quedar com una divertida anècdota de Nadal amb el calendari d'advent més original i graciós que els Garcia havien fet mai.

RESSENYA: LA FAMÍLIA BÉLIER

Aquesta pel·lícula ens transporta a un poblet de França, a una petita granja on viu una família bastant singular: uns pares i un fill sordmuts, amb una filla completament sana. Aquesta noia, la Paula, mentre s'enfronta als típics problemes adolescents com l'amor, la regla.. s'encara a problemes una mica més adults com haver de conviure amb la seva família i intentar complir un somni: el de ser cantant.

Penso que s'han intentar tractar molts temes, volent donar molt valors alhora i no s'ha sabut com. L'argument principal és original, el d'una noia que ha de decidir si complir el seu somni o cuidar de la família.

El problema està en alguns petits detalls que no s'han sabut tractar. S'ha utilitzat el tòpic del germà noi addicte al sexe, i també, sense voler, pot donar a entendre que les persones sordmudes tenen problemes mentals. Potser s'hauria de vigilar més a l'hora de barrejar malalties amb comedia, perquè pot donar lloc a malentesos. Considero que s'han exagerat coses completament normals com el fet de tenir la regla, podent desnormalitzar temes que han costat molt que siguin acceptats per la societat.

Alguns actors tampoc no han solucionat gaire els problemes. Amb una protagonista una mica inexpressiva i uns actors que feien de sordmuts exagerant el fet de no sentir, donaven lloc a la desnormalització de la que us parlava. Tot i això, entenc que ficar-se en el paper d'una persona que ni hi sent ni parla, i a mes fer una comèdia d'això, és bastant difícil.

La banda sonora repercuteix positivament en la pel·lícula, amb peces autòctones del lloc on es grava l'obra. Cançons tals com "Je vole" o "Je vais t'aime" se't quedaran al cap i faran que no t'oblidis de la pel·lícula durant uns quants dies.

La família Bélier és una pel·lícula original sobre una família original, la qual t'ensenyarà a lluitar pels teus somnis i a estimar la teva família, la qual sempre hi serà.


dissabte, 11 de març de 2017

UNA ÀNIMA XOPA

Vaig néixer a la plana de Vic (Osona) una nit plujosa de l'hivern de 1950. Estava tan calent dins la panxa de la meva mare que em feia molta mandra sortir. Quan, al final de tot, em vaig decidir, vaig fer un crit tan fort que es van trencar els vidres de la finestra i l'habitació de la clínica es va omplir de l'aigua de la tempesta que queia en aquells moments.

Va ser com una premonició del que em passaria durant tota la vida, ja que dos anys després, i molt més tard del que seria "la mitjana", vaig aprendre a caminar. I no només això, ja que de l'emoció vaig començar a córrer i vaig caure en un bassal. Era com estar un altre cop a la panxa de la mare, però amb aigua freda... I bruta.

Amb deu anys va ser quan realment em vaig adonar del que realment comportava tenir el meu cognom, ja que em van expulsar de les classes de natació de l'escola per estar a punt d'ofegar-me en diverses ocasions. Malgrat i això, no em vaig rendir, i amb 15 anys em vaig fer socorrista per guanyar uns quants calers. Es van ofegar un total de 3 nens al meu càrrec i vaig decidir deixar l'entorn de les piscines per una temporada.

Al 1970 vaig quedar tancat a un ascensor que s'havia espatllat per un curtcircuit a causa de les tempestes tan fortes que estaven succeint en aquell moment. No va tenir gaire trascendència a la meva vida, però em sembla una anècdota que s'havia d'explicar per justificar, un cop més, la maledicció del meu cognom.

Deu anys després, un dia vaig decidir dutxar-me per relaxar-me una mica, amb el resultat de dues cames trencades a causa de relliscar i caure.

Avui, un mes després d'això i encara ingressat a l'hospital, he decidit començar a escriure, i fer la meva autobiografia. Si no se m'acudeixen coses a fer a l'hospital mentre em recupero aviat, em tornaré boig. Més boig del que el meu cognom i la meva vida irònica m'han fet estar.

diumenge, 12 de febrer de 2017

LA CIRURGIA ESTÈTICA: REALMENT UNA SOLUCIÓ?

En aquesta època anomenada adolescència, és molt normal trobar-se joves que no s'estimen, que no accepten el seu cos: des del pes i els granets, fins parts de la cara com el nas, els ulls...




Acostuma a ser un patró; tots els adolescents odien un tret del seu físic. Ara bé, quan aquest rebuig cap a nosaltres mateixos no es tracta, el que obtenim són adults plens de complexos i diners, que troben la seva solució en la cirurgia estètica.

Aquí és quan la gent es divideix. La cirurgia estètica és bona o dolenta? Uns pensen que sí, que la cirurgia estètica corregeix els teus complexos i que t'ajuda a sentir-te millor amb el teu cos i a estimar-te. Jo, en penso el contrari.













Perquè sí, si vols un nas més petit o uns pits més grans, la cirurgia estètica és la "solució". O això és el que la gent creu. La cirurgia estètica et soluciona un efecte secundari del teu problema real, d'un problema més aviat mental. Un cop t'operis del teu gran "complex", en trobaràs un de nou. No hauràs après a estimar-te correctament, a estimar-te de veritat. Hauràs après a canviar-te de manera que la societat t'accepti per la teva aparença.

Sóc dels que pensen que quan no estimes les teves dents, el problema no és de les teves dents, és teu, mental. No has de canviar el teu físic, has de canviar la teva forma de veure'l.



Perquè, al cap i a la fi, tu ets l'únic que pot decidir si el teu tret és un error o una virtut.

dijous, 9 de febrer de 2017

CARTA DE DIMISSIÓ

Estimat company,

M'adreço a tu per dir-te que ho deixo, que no puc més. M'has parlat molts cops de com no ho suportaves, que volies marxar amb la teva família, i deixar aquesta feina. Al final, qui no pot més soc jo. Sento de veritat haver-te deixat sol, però aviat t'adjuntaran un nou company  amb qui poder seguir treballant.

M'agradaria acomiadar-me de tu dedicant-te unes quantes línies plenes de bons records i somriures, però tant tu com jo sabem que no en tenim, de moments bonics. Aquests últims 6 anys treballant aquí han estat plens de patiment i de remordiments, els únics moments de pau eren aquells en què ens deixaven descansar,

Els nostres superios ens diuen que estem fent bé, que estem salvant el nostre país. Alguns fins i tot parlen de nosaltres com a superherois. Tots aquí sabem que aixó no pot ser més lluny de la realitat.










Espero que algun dia de veritat deixi d'existir aquesta feina. El que has viscut com a soldat a Síria no ho hauria de viure ningú mai.










Gràcies per tot.

Atentament,
la teva metralladora.

dilluns, 28 de novembre de 2016

EL MEU FUTUR D'AQUÍ A DEU ANYS

D'aquí a deu anys seré una jove de 25 anys que tot just haurà acabat la carrera de medicina. Després de pràcticament tota una vida estudiant, i de set anys anant a la universitat, per fi podré gaudir d'aquella "llibertat d'adult" de la qual tothom parla.

Probablement portaré ja uns quants anys independitzada dels meus pares, vivint en un piset a Barcelona de lloguer amb les meves amigues. Amb vint-i-cinc anys, de mica en mica anirem substituint les nits de festa i diversió per nit més tranquil·les al sofà, veient una pel·lícula amb la qual ens adormirem unes a sobre de les altres abans que hagi transcorregut la meitat de la trama.

Als matins treballaré a l'hospital i guanyaré bastant poc ja que tot just hauré començat a treballar. Encara m'hauré d'acostumar a això de no estudiar ni fer examens, tot i que serà bastant fàcil no trobar-ho a faltar. Al que sí que em costarà adaptar-me una mica més serà a la pressió constant de treballar al sector d'urgències, ja que que algú visqui o mori depèn de tu. Tot i això, la meva feina m'encantarà, després de tot, és al que m'he volgut dedicar des que era petita.

Les meves tardes seran cada dia una sorpresa, i és que, vivint amb les meves amigues, ens pot passar de tot. Probablement se'ns hagi incendiat la cuina un parell de cops, i , tot i que ja haurem deixat de viure a base dels "tuppers" de la mama, no podrem viure sense visitar els nostres pares un parell o tres de cops a la setmana. Perquè sí, independitzar-se amb els teus amics i viure una aventura cada dia pot ser molt divertit, però tot necessitem les carícies de la mare o de les gracietes del pare de tant en tant.

Així que, d'aquí a deu anys seré una noia inexperta que als matins treballarà a l'hospital i que a les tardes viurà bogeries, però que encara li costarà saber com es paguen les factures, o com funciona hisenda. Perquè al cap i a la fi, seguiré sent una nena, amb la vida d'un adult.