EL CALENDARI D'ADVENT

Ja feia dies que s'apropava desembre i la família Garcia estava especialment il·lusionada, i és que cada any preparaven junts el seu calendari d'advent.

La mare confeccionava i dissenyava la tela amb les vint-i-cinc finestretes, el pare cuinava i preparava l'aliment seleccionat i els nens decidien el menjar més esbojarrat que se'ls acudís, i que menjarien periòdicament fins el dia de Nadal.

Es trobaven els quatre decidint quina llaminadura o quin dolç cuinaria el pare aquell any, i res no els convencia: tot començava a ser molt repetitiu. Va ser llavors quan en Quim, el pare, va dir:

- Potser si pensem en els nostres menjars preferits se'ns acut alguna cosa.
- Doncs a mi m'agrada la llonganissa! - va dir l'Anna, la filla petita.

Era la idea més estranya i alhora més original que havien tingut mai, i van decidir posar-la en pràctica, per veure com quedava l'experiment.

Van passar els dies, i el calendari d'advent ja estava enllestit. Quan va arribar el moment de tastar-lo, i l'1 de desembre es van trobar amb un trosset de llonganissa en forma d'arbre de Nadal, tots van esclatar a riure.

Així doncs, van anar passant els dies i el calendari d'advent s'anava buidant. Semblava ser l'any amb més èxit i satisfacció de la família Garcia (respecte el seu calendari), fins que va arribar el 23 de desembre. Els nens, il·lusionats, es disposaven a obrir el dia que tocava, però es van trobar amb un foradet buit. Estranyats, van obrir els dos dies que quedaven, i també estaven buits.

- Pare, hi ha més dies que llonganisses! - va cridar l'Èric, el fill gran, enfadat.

El pare es va excusar dient que s'havia quedat sense llonganissa, i que s'havia oblidat completament d'anar a comprar-ne més.

Al principi la família es va enfadar, però tot va quedar solucionat, quan en Quim va preparar llonganissa per sopar. Els Garcia eren uns amants d'aquell tipus d'embotit.

Així doncs, tot va quedar com una divertida anècdota de Nadal amb el calendari d'advent més original i graciós que els Garcia havien fet mai.

RESSENYA: LA FAMÍLIA BÉLIER

Aquesta pel·lícula ens transporta a un poblet de França, a una petita granja on viu una família bastant singular: uns pares i un fill sordmuts, amb una filla completament sana. Aquesta noia, la Paula, mentre s'enfronta als típics problemes adolescents com l'amor, la regla.. s'encara a problemes una mica més adults com haver de conviure amb la seva família i intentar complir un somni: el de ser cantant.

Penso que s'han intentar tractar molts temes, volent donar molt valors alhora i no s'ha sabut com. L'argument principal és original, el d'una noia que ha de decidir si complir el seu somni o cuidar de la família.

El problema està en alguns petits detalls que no s'han sabut tractar. S'ha utilitzat el tòpic del germà noi addicte al sexe, i també, sense voler, pot donar a entendre que les persones sordmudes tenen problemes mentals. Potser s'hauria de vigilar més a l'hora de barrejar malalties amb comedia, perquè pot donar lloc a malentesos. Considero que s'han exagerat coses completament normals com el fet de tenir la regla, podent desnormalitzar temes que han costat molt que siguin acceptats per la societat.

Alguns actors tampoc no han solucionat gaire els problemes. Amb una protagonista una mica inexpressiva i uns actors que feien de sordmuts exagerant el fet de no sentir, donaven lloc a la desnormalització de la que us parlava. Tot i això, entenc que ficar-se en el paper d'una persona que ni hi sent ni parla, i a mes fer una comèdia d'això, és bastant difícil.

La banda sonora repercuteix positivament en la pel·lícula, amb peces autòctones del lloc on es grava l'obra. Cançons tals com "Je vole" o "Je vais t'aime" se't quedaran al cap i faran que no t'oblidis de la pel·lícula durant uns quants dies.

La família Bélier és una pel·lícula original sobre una família original, la qual t'ensenyarà a lluitar pels teus somnis i a estimar la teva família, la qual sempre hi serà.