dilluns, 28 de novembre del 2016

EL MEU FUTUR D'AQUÍ A DEU ANYS

D'aquí a deu anys seré una jove de 25 anys que tot just haurà acabat la carrera de medicina. Després de pràcticament tota una vida estudiant, i de set anys anant a la universitat, per fi podré gaudir d'aquella "llibertat d'adult" de la qual tothom parla.

Probablement portaré ja uns quants anys independitzada dels meus pares, vivint en un piset a Barcelona de lloguer amb les meves amigues. Amb vint-i-cinc anys, de mica en mica anirem substituint les nits de festa i diversió per nit més tranquil·les al sofà, veient una pel·lícula amb la qual ens adormirem unes a sobre de les altres abans que hagi transcorregut la meitat de la trama.

Als matins treballaré a l'hospital i guanyaré bastant poc ja que tot just hauré començat a treballar. Encara m'hauré d'acostumar a això de no estudiar ni fer examens, tot i que serà bastant fàcil no trobar-ho a faltar. Al que sí que em costarà adaptar-me una mica més serà a la pressió constant de treballar al sector d'urgències, ja que que algú visqui o mori depèn de tu. Tot i això, la meva feina m'encantarà, després de tot, és al que m'he volgut dedicar des que era petita.

Les meves tardes seran cada dia una sorpresa, i és que, vivint amb les meves amigues, ens pot passar de tot. Probablement se'ns hagi incendiat la cuina un parell de cops, i , tot i que ja haurem deixat de viure a base dels "tuppers" de la mama, no podrem viure sense visitar els nostres pares un parell o tres de cops a la setmana. Perquè sí, independitzar-se amb els teus amics i viure una aventura cada dia pot ser molt divertit, però tot necessitem les carícies de la mare o de les gracietes del pare de tant en tant.

Així que, d'aquí a deu anys seré una noia inexperta que als matins treballarà a l'hospital i que a les tardes viurà bogeries, però que encara li costarà saber com es paguen les factures, o com funciona hisenda. Perquè al cap i a la fi, seguiré sent una nena, amb la vida d'un adult.

L'ANEGUET LLEIG

Avui és el primer dia de 1r d'ESO, motiu pel qual tots els nens de dotze anys es posen nerviosos cada any. Bé, gairebé tots. Jo no ho estic, perquè segueixo a la mateixa escola, amb els mateixos companys. L'únic que canviarà serà l'edifici al qual anirem, l'edifici "dels grans".

Parlant dels meus companys, són bastant macos. He estat amb ells tota la visa, i juguem molt junts.

Quan arribo a la classe veig dues cares noves. També veig que el Joan, el meu millor amics, s'asseu amb el Víctor, un amic nostre, i que assenyalen el nen nou, rient. Quan m'hi acosto, el Joan em diu:

- Hola Marc! Has vist el nen nou? Potser no, és molt baixet. I sembla l'aneguet lleig! - i tot seguit es posa a riure. Ho sent tota la classe, i riuen. A mi no em fa cap gràcia, però tothom em mira, esperant que rigui. Per tant, ho faig. Ho faig, i miro com el nen nou i baixet, "l'aneguet lleig" em mira, trist. I aquesta mirada és la que fa que no em pugui concentrar en res més, sentint-me fatal.

Els mesos següents es resumeixen en la meva classe comportant-se com una idiota, en "l'aneguet lleig" (que ara ja sé que es diu Martí) plorant i en els meus companys dient-me que ja anem a primer, que maduri i sigui com ells.

Doncs quina manera de madura! - penso jo.

Tenia por, suposo. Por que els meus amics de sempre deixessin de parlar amb mi, per fer-me amic del nen assetjat per la seva poca alçada. Però sabeu què? Aquesta por un dia va desaparèixer. I sabeu què més? En Martí era el nen més divertit, empàtic i generós que havia conegut. I ell també havia perdut la por. Va demanar ajuda, i els assetjadors van ser castigats i educats de nou.

Va arribar l'estiu, i després d'ell, la tornada a l'institut. 2n d'ESO, i amb aquest, un Martí que havia crescut tant, que era el més alt i el més fort de la classe.

L'aneguet lleig s'havia convertit en un preciós cigne.

Els nostres companys ja no es ficaven amb ell, però no perquè ja no fos baixet, sinó perquè, igual que l'alçada del Martí, les seves mentalitats també havien canviat. Havien après a valorar les persones per la seva personalitat, i no pel seu físic. El Martí va saber perdonar, tot i que no va haver-hi temps per gaire, ja que va entrar per la porta un altre nen nou, un altre aneguet lleig.

Però les coses van ser diferents, perquè quan va entrar, vint-i-cinc nens van cridar alhora:

- Hola! Vols seure amb mi?

dijous, 10 de novembre del 2016

EL MEU AUTORETRAT



Hola! Em dic Naiara Torregrosa i tinc 15 anys. Sóc una noia alta i prima, amb els cabells castanys i llargs. Els meus ulls combinen amb el meu cabell, ja que són del mateix color.

La gent diu que sóc molt empàtica i directa, i que són de les meves millors qualitats. Jo no sé si aquests trets meus són qualitats o defectes, ja que a vegades dic coses que no hauria de dir i em poso massa a la pell dels altres. El que sí que tinc clar és que un dels meus defectes és que penso massa en tot.

Quan em miro al mirall, somric i penso en la sort que tinc a la vida, ja que sempre somnio que un dia tothom estigui en igualtat de condicions i vivint bé.

De petita recordo que reia molt, cosa una mica contradictòria ja que era molt sensible, i ho segueixo sent. Això ve que sempre espero que tothom sigui altruista amb mi, ja que jo també ho sóc. Òbviament no tothom ho és, i m'afecta molt i em fa mal.

M'encanta l'anglès, per això voldria viatjar als Estats Units. Només escolto música en anglès, i m'agraden molt les cançons d'un cantant anomenat Shawn Mendes. No puc sortir de casa sense el meu mòbil, perquè necessito escoltar música.

Seguint parlant dels meus gustos, el meu menjar preferit és la pasta, l'amanida i la síndria, i encara m'agraden més si els menjo un dissabte, el meu dia preferit de la setmana.

Sóc de ciències, i això em fa tenir molt clar el meu futur: la medicina.

M'encanta ballar, i m'encanten les meves amigues. M'encanten tant que una de les meves pors és estar sola, sense elles.

Aquests anys a l'ESO, on he viscut tantes experiències i tants canvis, m'han fet tenir un lema: "Fes, digues i sigues com vols, el que pensin els altres és igual".

Així que, resumint i per acabar, sóc una nena amb molta sort de viure on viu, que té insomni a les nits per pensar massa, bona en els estudis i que li ha marcat una pel·lícula anomenada "Bajo La Misma Estrella".