UNA ÀNIMA XOPA

Vaig néixer a la plana de Vic (Osona) una nit plujosa de l'hivern de 1950. Estava tan calent dins la panxa de la meva mare que em feia molta mandra sortir. Quan, al final de tot, em vaig decidir, vaig fer un crit tan fort que es van trencar els vidres de la finestra i l'habitació de la clínica es va omplir de l'aigua de la tempesta que queia en aquells moments.

Va ser com una premonició del que em passaria durant tota la vida, ja que dos anys després, i molt més tard del que seria "la mitjana", vaig aprendre a caminar. I no només això, ja que de l'emoció vaig començar a córrer i vaig caure en un bassal. Era com estar un altre cop a la panxa de la mare, però amb aigua freda... I bruta.

Amb deu anys va ser quan realment em vaig adonar del que realment comportava tenir el meu cognom, ja que em van expulsar de les classes de natació de l'escola per estar a punt d'ofegar-me en diverses ocasions. Malgrat i això, no em vaig rendir, i amb 15 anys em vaig fer socorrista per guanyar uns quants calers. Es van ofegar un total de 3 nens al meu càrrec i vaig decidir deixar l'entorn de les piscines per una temporada.

Al 1970 vaig quedar tancat a un ascensor que s'havia espatllat per un curtcircuit a causa de les tempestes tan fortes que estaven succeint en aquell moment. No va tenir gaire trascendència a la meva vida, però em sembla una anècdota que s'havia d'explicar per justificar, un cop més, la maledicció del meu cognom.

Deu anys després, un dia vaig decidir dutxar-me per relaxar-me una mica, amb el resultat de dues cames trencades a causa de relliscar i caure.

Avui, un mes després d'això i encara ingressat a l'hospital, he decidit començar a escriure, i fer la meva autobiografia. Si no se m'acudeixen coses a fer a l'hospital mentre em recupero aviat, em tornaré boig. Més boig del que el meu cognom i la meva vida irònica m'han fet estar.