D'aquí a deu anys seré una jove de 25 anys que tot just haurà acabat la carrera de medicina. Després de pràcticament tota una vida estudiant, i de set anys anant a la universitat, per fi podré gaudir d'aquella "llibertat d'adult" de la qual tothom parla.
Probablement portaré ja uns quants anys independitzada dels meus pares, vivint en un piset a Barcelona de lloguer amb les meves amigues. Amb vint-i-cinc anys, de mica en mica anirem substituint les nits de festa i diversió per nit més tranquil·les al sofà, veient una pel·lícula amb la qual ens adormirem unes a sobre de les altres abans que hagi transcorregut la meitat de la trama.
Als matins treballaré a l'hospital i guanyaré bastant poc ja que tot just hauré començat a treballar. Encara m'hauré d'acostumar a això de no estudiar ni fer examens, tot i que serà bastant fàcil no trobar-ho a faltar. Al que sí que em costarà adaptar-me una mica més serà a la pressió constant de treballar al sector d'urgències, ja que que algú visqui o mori depèn de tu. Tot i això, la meva feina m'encantarà, després de tot, és al que m'he volgut dedicar des que era petita.
Les meves tardes seran cada dia una sorpresa, i és que, vivint amb les meves amigues, ens pot passar de tot. Probablement se'ns hagi incendiat la cuina un parell de cops, i , tot i que ja haurem deixat de viure a base dels "tuppers" de la mama, no podrem viure sense visitar els nostres pares un parell o tres de cops a la setmana. Perquè sí, independitzar-se amb els teus amics i viure una aventura cada dia pot ser molt divertit, però tot necessitem les carícies de la mare o de les gracietes del pare de tant en tant.
Així que, d'aquí a deu anys seré una noia inexperta que als matins treballarà a l'hospital i que a les tardes viurà bogeries, però que encara li costarà saber com es paguen les factures, o com funciona hisenda. Perquè al cap i a la fi, seguiré sent una nena, amb la vida d'un adult.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada