L'ANEGUET LLEIG

Avui és el primer dia de 1r d'ESO, motiu pel qual tots els nens de dotze anys es posen nerviosos cada any. Bé, gairebé tots. Jo no ho estic, perquè segueixo a la mateixa escola, amb els mateixos companys. L'únic que canviarà serà l'edifici al qual anirem, l'edifici "dels grans".

Parlant dels meus companys, són bastant macos. He estat amb ells tota la visa, i juguem molt junts.

Quan arribo a la classe veig dues cares noves. També veig que el Joan, el meu millor amics, s'asseu amb el Víctor, un amic nostre, i que assenyalen el nen nou, rient. Quan m'hi acosto, el Joan em diu:

- Hola Marc! Has vist el nen nou? Potser no, és molt baixet. I sembla l'aneguet lleig! - i tot seguit es posa a riure. Ho sent tota la classe, i riuen. A mi no em fa cap gràcia, però tothom em mira, esperant que rigui. Per tant, ho faig. Ho faig, i miro com el nen nou i baixet, "l'aneguet lleig" em mira, trist. I aquesta mirada és la que fa que no em pugui concentrar en res més, sentint-me fatal.

Els mesos següents es resumeixen en la meva classe comportant-se com una idiota, en "l'aneguet lleig" (que ara ja sé que es diu Martí) plorant i en els meus companys dient-me que ja anem a primer, que maduri i sigui com ells.

Doncs quina manera de madura! - penso jo.

Tenia por, suposo. Por que els meus amics de sempre deixessin de parlar amb mi, per fer-me amic del nen assetjat per la seva poca alçada. Però sabeu què? Aquesta por un dia va desaparèixer. I sabeu què més? En Martí era el nen més divertit, empàtic i generós que havia conegut. I ell també havia perdut la por. Va demanar ajuda, i els assetjadors van ser castigats i educats de nou.

Va arribar l'estiu, i després d'ell, la tornada a l'institut. 2n d'ESO, i amb aquest, un Martí que havia crescut tant, que era el més alt i el més fort de la classe.

L'aneguet lleig s'havia convertit en un preciós cigne.

Els nostres companys ja no es ficaven amb ell, però no perquè ja no fos baixet, sinó perquè, igual que l'alçada del Martí, les seves mentalitats també havien canviat. Havien après a valorar les persones per la seva personalitat, i no pel seu físic. El Martí va saber perdonar, tot i que no va haver-hi temps per gaire, ja que va entrar per la porta un altre nen nou, un altre aneguet lleig.

Però les coses van ser diferents, perquè quan va entrar, vint-i-cinc nens van cridar alhora:

- Hola! Vols seure amb mi?